Cada cop m’agraden més les històries de veritat, les que surten de vides reals. Raphaëlle és una d’aquestes. La companyia La conquesta del Pol sud ja fa temps que roda aquest documental en format teatral.
Cuidat al detall, Raphaëlle dona visibilitat a la invisibilitat. I posa damunt l’escenari el dret i la fortalesa de ser cadascú com vulgui ser, com es senti. Tant és el gènere. No cal ser homes o dones, o homes o dones trans, podem ser com vulguem i tothom ho hauria de respectar. Aquesta és Raphaëlle, una dona en cos d’home, que vol mostrar-se com ella vulgui. Ell/ella, home/dona, aquest món binari que s’ha construït per una possible majoria, però … que no estem al costat de les minories? Qui som nosaltres per a prohibir ningú a explorar allò que vulgui? A ser i sentir com vulgui? Qui som per construir patrons inamovibles?. A Raphaëlle s’exposa la lluita per ser lliures, per ser forts. Raphaëlle Perez, com diu al començament, no és actriu. Però és increïblement brutal quan actua. La Narració de la història té el to de narració, que tot i ser personal i verídica, té un to de narració apresa, de guió. Però quan fa de Raphaëlle, acompanyada del Carles Fernández Giua i l’Eugenio Szwarcer, quan els seus ulls i el seu cos són al psiquiatre, són amb els pares, amb els companys, aleshores Raphaëlle és un personatge que transmet unes emocions amb tantes tonalitats!
Si no la veu veure al Grec, aprofiteu aquesta ocasió per posar les vostres certeses en dubte. Però les vostres més íntimes!! L’obra parla de la identitat, i aquesta, la vostra, és la que haureu de comprendre, tan com la de la Raphaëlle. Una història cosida de dolor, cosida de llàgrimes, i cosida amb imatges, reals, de persones, de llocs, d’accions que teixexen la història de qui no voldria ser motiu d’història, de qui voldria viure la seva normalitat. I és que, com resava un poster que tenia jo a la meva habitació quan era adolescent, Tothom té dret a viure la seva normalitat.
Carme Canet i Capeta