És interessant com, per necessitats socials i polítiques de dones, minories, classes desfavorides i els sectors més compromesos del món artístic, el teatre documental ha acabat per convertir-se en una constant dels nostres escenaris. D’alguna manera, s’entén que la millor manera d’explicar una realitat és intentar posar-la en escena en la seva forma més pura. En el cas de Raphaëlle, el format guanya encara més sentit, ja que, només el fet de tenir en escena una dona transsexual explicant en primera persona la seva història, ja li dóna un gran valor per la visibilització del col·lectiu del que es parla. L’obra és, realment, molt interessant, dinàmica i humana. Resulta fàcil empatitzar amb la protagonista, compartir les seves angoixes i preocupacions, i entendre millor una realitat a la qual, moltes vegades, decidim donar l’esquena. Cert és també que, escènicament, l’espectacle opta per una sobrietat a la qual li manquen idees que la facin més emotiva, sorprenent o atractiva. Però el testimoni té prou força per ell mateix i, probablement, resulta de gran ajuda en la lluita d’aquest maltractat col·lectiu. A més, el muntatge deixa algunes preguntes en l’aire gens fàcils de respondre: “Què vol dir ser dona? Què vol dir ser home?”. Demostra, d’aquesta manera, que la reflexió que proposa és molt profunda i que tots els espectadors estem molt més implicats en aquest debat del que podríem pensar abans d’entrar a veure la peça.
Enllaç copiat!