John Logan és un conegut dramaturg i guionista estatunidenc, autor de moltes i molts famoses trames sortides de Hollywood: Gladiator, L’aviador, Hugo, L’últim Samurai, etc. El 2009 va estrenar l’obra de teatre Red, protagonitzada per Alfred Molina, i un any més tard va aconseguir guanyar sis premis Tony amb el muntatge de Broadway. La peça ha tingut versions en diversos països, aconseguint pel paper principal a actors tan dispars com Luis Gneco, Antonella Broglia o Juan Echanove.
Red explica la relació del pintor Mark Rothko amb el seu jove ajudant, just en un moment en que l’artista i tot el que ell representava començava a ser qüestionat pels nous moviments que estaven apareixent, com ara el pop art. Rothko surt retratat com un personatge hermètic, pagat de si mateix, egoista i poc empàtic. Un geni com els d’abans, d’aquells que es permetien tota mena d’excentricitats però que es basaven en una idea molt clara -i molt estudiada- de les seves capacitats artístiques i de la seva forma de veure el món. Davant d’això, la joventut i l’amplitud de mires d’un artista novell que provocarà -quasi sense voler-ho- un petit terratrèmol en les aparentment inamovibles conviccions de Rothko.
La grandesa del text està en la seva capacitat de generar conflicte i acció dramàtica contínuament, tot i tractar-se d’un tema a estones filosòfic i a estones quasi psicològic. Logan coneix molt bé els seus personatges, les seves limitacions i els seus punts febles. Sap com crear diàlegs punyents i com enlairar una conversa banal gairebé fins a fer-la explotar. La brillant direcció de Guido Torlonia, director artístic del Teatre Akadèmia durant la present temporada, aprofita tot el que li serveix el text i ho amplia amb una posada en escena plena d’enginy. Les projeccions, la il·luminació i la reproducció d’un taller pictòric acaben per aconseguir una estètica enigmàtica i inspiradora.
De totes maneres, res seria igual en aquest muntatge si no fos per les interpretacions de Lluís Soler i Ferran Vilajosana. Tots dos estan esplèndids, i crec que són conscients de que estan davant d’un material que cal aprofitar. En el cas de Soler cal aplaudir, a més, la capacitat d’acostar-nos un personatge tan esquerp i fer-lo proper i entenedor, dins de la seva opacitat. En definitiva, una interessant dissertació sobre el món de l’art que no us hauríeu de perdre…