Si una cosa m’agrada d’anar a la Sala Flyhard és la sensació d’estar anant a veure teatre viu, acabat de fer, que parla de l’aquí i ara. Des dels seus inicis mantenen l’aposta per la nova dramatúrgia catalana, i és el camp de proves que està forjant una nova manera de fer teatre, més propera i directa. Amb Refraccions he descobert a Concha Milla, que ens proposa una comèdia que posa en evidència els diferents prismes amb el que cada membre de la parella viu el dia a dia.
La proposta és fresca i desenfadada al principi, i adquireix tints de drama romàntic a mida que avança la història. La trama acompanya a una parella des de l’enamorament fins a la seva separació, i serem testimonis d’una convivència i uns problemes en els quals ens hi podem enmirallar absolutament. Tan bon punt comença l’espectacle, amb uns crèdits dignes de pel·lícula indie, instal·len un llenguatge que beu del gènere audiovisual, amb salts d’espai-temps i un ús constant i evidenciat – de vegades excessiu- de la banda sonora per emfatitzar els moments més emotius. Vaig sortir amb un bon gust i ganes de veure nous textos d’aquesta dramaturga. Endavant amb la Flyhard i amb el teatre de proximitat!