He vist Refugiée poètique de Claire Ducreux al carrer i al teatre. El primer cop era ben aprop, asseguda a terra; el segon força lluny, a l’amfiteatre. A escena només hi és ella, una estàtua i unes tanques d’obres, però Ducreux té una gran capacitat per omplir-la de delicadesa i tendresa, d’arropar-te siguis on siguis. Durant una hora entres a la seva bombolla, al seu món fantàstic on, sense paraules, transmet una gran humanitat. La clown-ballarina és un rodamón que, en un encreuament de carrers, converteix dues tanques en el seu refugi per somniar. Però no hi resta sola tota l’estona, durant el seu viatge sempre troba algun company entre el públic que fa moure al compàs desitjat amb una naturalitat realment sorprenent i que crea una complicitat encara més forta amb la resta d’espectadors, del més petit al més gran.
Refugiée poètique neix amb la voluntat de portar a sala dos dels seus solos de carrer de més èxit, Barco de arena i La sonrisa del náufrago, que juntament amb De paseo formen la Trilogía del vagabundo. Un repte artístic i humà, diu Ducreux, amb la voluntat de compartir amb el públic emocions autèntiques i veritables moments de màgia teatral, a intentar traçar el camí més curt entre l’ànima i el gest. I de ben segur que ho aconsegueix. Regaleu-vos una estona i aneu-hi, en sortireu amb un somriure als llavis, el cor una mica eixamplat i moltes ganes d’abraçar-la.