La Ruta 40 és potser la meva companyia preferida per les seves propostes, posades en escena, textos, magnífiques interpretacions de Sergi Torrecilla, Albert Prat i Alberto Díaz i de qui s’acompanyen. A més, no són previsibles sense que busquin, diria des de la distància, la sorpresa épatant sinó que busquen a cada moment allò que més els ajuda a expressar-se. Així, tant poden convidar-nos a una joia emotiva com l’enyorada El llarg dinar de Nadal, a tot un Pinter (La col·lecció), a un tractat contemporani sobre la memòria (Cúbit), a reviure revolucions socials (La lluita constant) o ara, a aquest Reiseführer, on el títol ens descol·loca. No us espanteu: guia de viatge.
I és que aquesta obra reflexiona / ens fa reflexionar sobre viatjar o fer turisme, que no són el mateix. Dirigits per Ferran Dordal (Agrupación Señor Serrano) i amb un punt de partida enginyós com és fer un tour per Barcelona per a turistes i copsar que la ciutat que viuen no és ben bé la que allà veuen i s’explica, despullen què vol dir viatjar al SXXI. És encara possible viatjar, viatjar quan al darrer indret del món hi ha wifi i samarretes del teu equip de futbol? Per què fotografiem obsessivament i no contemplem? Pots no ser turista quan estàs de pas? Ens molesta rebre turisme però a la que podem, marxem a altres llocs; però clar, nosaltres no som turistes sinó viatgers… com a Rostoll cremat quan recorden a la filla turistofòbica, defensora de la Mallorca d’abans, que bé que ella marxa a Cancún…com els alemanys a l’illa.
Trobem als tres ruteros sols a escena i amb una naturalitat absoluta, fresca i simpatiquíssima enceten una conversa sobre vivències, anècdotes, idees, dades, fragments hilarants de guies… Amb tant de material i com flueix, o això rebem, entre ells la conversa, les funcions mai són iguals. I és que tot sembla, segur que no ho és, gairebé improvisació, i això porta empatia i connexió.
No pretenen alliçonar-nos ni aixecar cap bandera (gràcies!), sinó posar-nos al davant la gran contradicció de viatjar avui dia d’una manera que no pots més que somriure, i molt, amb una mica de vergonya còmplice: de fet, bona part del que expliquen és per riure d’ells mateixos.
Ja posats, apunto les meves dèries sobre el tema: perquè visitem les ciutats en diumenge quan estan mortes? No trobeu ridículs tots els que expliquen cofois que el guia turístic local els va portar a un lloc “que no era per turistes”?