Venir de Madrid a Barcelona només per veure Rent ha valgut la pena. És inevitable no emocionar-se amb aquest musical que va capgirar-ho tot en el seu moment, però que segueix mantenint els aires de revolució. Amb aquesta són tres les vegades que s’ha representat a Barcelona, en aquest cas el que podem veure sobre l’escenari del Teatre Condal és, pràcticament, Onyric. Tornem a viure una nova revolució de la vida bohèmia de la millor manera possible, creant i obrint les portes a nous espectadors que descobriran el que és Rent.
El musical de Jonathan Larson accepta tantes poques versions contemporànies que les diferències entre anteriors muntatges només es poden valorar en aspectes tècnics com la llum, el so i el canvi d’elenc. Meravellós joc de llums i so, que s’expandeix més enllà de la caixa negra i arriba fins la platea i el lateral de l’escenari. Pel que fa a les veus, algunes destaquen més que les altres, potser per falta de rodatge o inclús per inexperiència en el sector musical, però que no desllueixen en cap moment l’espectacle en general. Sigui com sigui, Daniel Anglès i el dinamisme dels moviments dels actors ens fa partícips d’una muntanya russa de sentiments a través d’una primera part justa de trama en comparació amb la segona, excel·lent, quan l’interès i els fets més rellevants de la història prenen sentit. No obstant, crec que en alguns moments importants i puntuals l’espectacle s’excedeix de distraccions visuals que no ajuden a centrar l’atenció de l’espectador on ha d’estar.
Un viatge 30 anys enrere que no deixa de sorprendre i que segueix posant els pèls de punta amb actuacions estel·lars com la de Júlia Bonjoch i Albert Bolea, el personatge més estimat per una gran part del públic: l’Angel. Un elenc més que notable que ens torna a recordar la importància de deixar de contar els anys amb minuts i començar a fer-ho amb amor. Tu com medeixes la teva vida?Llarga vida a Jonathan Larson!