Thomas Ostermeier mira sempre d’arrapar, tant com sigui possible, els seus muntatges al present, no deslligar-los de la realitat immediata ni del context del públic potencial. Retour à Reims no és una excepció. El text de Didier Eribon parteix de l’anècdota personal per a preguntar-se què ha fet que els qui fa quaranta anys votaven els comunistes, votin ara el Front National.
La proposta d’Ostermeier té dues parts ben diferenciades. S’endú la història d’Eribon a un estudi de gravació on el director del documental (Cédric Eeckhout) dirigeix una actriu (Irène Jacob) a l’hora de posar veu a les imatges ja enregistrades. És una hora, aparentment anodina, ja que les paraules afegides a les imatges no aporten res, i el personatge interpretat per Jacob li ho fa notar al director. Més tard entendrem, potser tal i com li va passar al mateix Ostermeier, que aquesta experiència era imprescindible per a entendre que la clau per a transmetre amb fidelitat l’esperit de l’obra del sociòleg de Reims consistia, precisament, a allunyar-se’n.
La segona part comença amb un exabrupte que esdevé clau en el resultat final. L’ingenier de so de l’estudi enderroca la quarta paret i interpreta en directe un rap que, de sobte, apel·la directament els espectadors. Blade Mc Alimbaye explica la història del seu avi, un senegalès utilitzat, (com tants d’altres senegalesos) per l’exèrcit francès durant la segona guerra mundial, i com, dues generacions després, a França, la dreta i la dreta disfressada d’esquerra segueixen discriminant francesos no-blancs.
Retour à Reims adquireix en aquest moment tota la seva força, llançada amb violència a la platea, atiborrada de l’esquerra que permet la tragèdia del Mediterrani, que no tindrà altre remei que sortir capcot fins la sortida.