Malauradament vaig descobrir Monti molt tard, a les Festes de la Mercè de 2012. Encara el recordo arrossegant la maleta cap al Racó Poètic del Castell de Montjuïc, un espai recollit, menut, enmig d’altres propostes de més gran format. Hi vaig arribar de retruc, sense saber ben bé què hi veuria. Hi vaig trobar La història d’un pallasso, un espectacle que em va enamorar, em va fer riure i em va fer redescobrir i esborrar de cop prejudicis absurds dels espectacles de pallassos. Em vaig apuntar ben apuntat el seu nom. Vaig fer tard, seria el seu últim espectacle.
Però resulta que aquella història en Monti no l’havia parit sol. L’havia ajudat en Martí Torras. El mateix amb qui preparaven un altre espectacle: Rhum. No podrien acabar-lo…
Ara, després de badar i trobar-me totes les sessions exhaurides la temporada passada, per fi he pogut fer cap al Lliure. No diré res de nou, però mereixen que els ploguin elogis i m’hi sumo. Rhum és emoció, riures, energia, explosió, tendresa. Rhum és una família reunida pel buit que deixa una figura encara no prou reconeguda, una companyia que es complementa a la perfecció. Rhum és la lluita per la dignificació dels pallassos. Són gairebé dues hores de les que surts esgotat de tant riure. La constatació que Torras domina el ritme de l’espectacle i no el deixa decaure ni un segon. La certesa que Jordi Martínez és un dels grans, tan capaç d’emocionar-te fent un paper dramàtic com de pallasso; te’l creus, t’emociona, i és capaç de trobar el gest i l’ànima de cada personatge. I el descobriment de Roger Julià, quina tendresa!
Què voleu que us digui, quina felicitat veure el Lliure ple d’adults rient com nens un dijous de debat electoral (siusplau, que mai més ni ningú digui que és un circ i són uns pallassos!). Quina felicitat que acabem dempeus aplaudint. Pepa Plana em deia un dia que li havien proposat de fer temporada a Barcelona, però ho havia descartat per les condicions i perquè és molt difícil omplir cada dia en aquesta ciutat amb un espectacle de clown. Que Rhum obri camí i que els teatres els donin l’espai i les condicions que es mereixen. I sobretot, GRÀCIES. A mi en Monti em va fer acostar als pallassos i gràcies a això després he gaudit de la Pepa, la Claire Ducreux, en Toti o el Leandre. Estic segura que Rhum està obrint ara la porta de bat a bat a moltíssima gent i dignificant l’ofici de fer riure.