RHÜMIA o com he pogut anar pel món dient, amb un posat pretensiós, que no m’agraden els pallassos.
No tinc referents així que no puc comparar amb altres propostes… però sí amb el que rebo com a espectador. He rigut i molt (que em costa), m’he sumat al joc que ens proposen (tant com em trasbalsa no ser espectador estàtic) i m’ho he passat pipa. Números genials i gamberros com els bombers o delirants com la folclòrica, poètics com la melodia interpretada amb xerrac, d’èxtasi com el gòspel participatiu (Holaluya!), la complicitat de veure d’una hora lluny que la broma petarà als nassos del bromista, jocs de paraules i riure sense parar.
Llegeixo que Rhum era més complet. No ho sé (llàstima!). Sí sé que per mi ha estat descobrir un llenguatge que obviava i que he gaudit moltíssim de la tendresa, bogeria, poesia, gamberrisme, provocació, i humor, interpretacions, recursos, entrega… Vestuari preciós, colorit que no estrident, una mica desgastats, com aquests pallassos que un diria que estan rememorant temps passats a una carpa amb tot d’estris que semblen arramblats però que acaben tenint la seva funció gràcies a la imaginació dels pallassos i que hem perdut. Jordi Martínez, Joan Arqué, Roger Julià, Pep Pascual i Mauro Paganini creen personatges entranyables cadascú amb al seva personalitat.
El millor: aconseguir un ambient proper, de connexió immediata, de participació del públic sense recórrer a allò tan fàcil de que algú del públic passi a ser l’objecte de les rialles.
En RESUM: Gràcies per regalar-nos alegria i, sobretot, fer-nos sortir amb ganes de fer riure a algú.