No és cap secret afirmar que la ment d’un adolescent és un terreny inestable, imprevisible i en el qual tot transcorre a mil per hora. Sens dubte, es tracta d’un món fascinant que val la pena descobrir i endinsar-se, tenint l’oportunitat perfecta de fer-ho gràcies a obres com aquesta, que en el meu parer es trobaria entre el millor d’aquesta temporada teatral.
Així, ens trobem amb una aposta que no te por d’arriscar i que té molt clar a on vol arribar, desenvolupant les seves idees amb encert i decisió. Fins i tot, aquesta funciona perfectament en el moment en què es decideix trencar la narrativa interna, gràcies al bon càlcul del seu dramaturg, un excel·lent Gerard Guix. L’autor sap molt bé que està explicant i que vol aconseguir en l’espectador, tot dibuixant hàbilment les emocions del personatge i fent-nos sentir algunes d’elles, tant des del vessant emocional del propi personatge com des de fora d’ell. De fet, ens trobem amb una obra interpretada per un sol actor, però que fuig de l’estructura del monòleg habitual, narrant-nos una història a partir del que succeeix en aquesta i no a partir del que ens explica un personatge. En aquest sentit, l’obra prefereix mostrar per tal d’aconseguir transmetre emocions a l’espectador, fent un ús de les mínimes paraules possibles. Així, a través de la quotidianitat, Guix ens dibuixa un personatge i una situació tremendament realista que, a poc a poc, anirà canviant a l’aliar-se amb l’atzar per tal de justificar-se a si mateix davant d’una vida que el desborda.
D’altra banda, la direcció de Montse Rodríguez juga amb el dinamisme, el qual facilita el visionat de l’obra a l’espectador i, al mateix temps, reflecteix com es mou el món intern del personatge. En aquest sentit, la seva encertada direcció es fusiona a la perfecció amb el text, recreant aquest món intern i transmetent-lo intel·ligentment a l’espectador a través de diferents elements com la música, la il·luminació, l’escenografia, els múltiples objectes utilitzats, el moviment escènic i, fins i tot, jugant amb la intimidació.
Per últim, tenim la cara visible del magnífic tricèfal que forma la companyia À trois teatre, coronat amb la sensacional interpretació d’en Quim Àvila, un jove amb molt de talent que ens presenta un personatge ple de matisos, cuidant-los i transmetrent-los fins al últim detall. En aquest sentit, l’actor sap trobar el punt just per no excedir-se en la seva interpretació, un factor altament complicat donada l’alta proximitat física del públic i les característiques del propi personatge. Així, el jove es submergeix i explora amb encert les emocions d’en Ricard i les mostra amb molta naturalitat, tant en les situacions quotidianes com en les violentes. Per tant, ens trobem amb una actuació memorable, la qual resulta el complement idoni per una obra que resulta ser transgressora, valenta i que no deixa indeferent. Sens dubte, un clar exemple de que el risc i la valentia per explorar el propi material pot conduir a una autèntica joia quan se sap a on anar i es treballa de forma intel·ligent.