Era de preveure que Xavier Albertí optés per una posada en escena asèptica, freda i força estàtica, però potser no era tan obvi que el conjunt resultés tan insípid i mancat de força. Ricard III, a l’igual que Macbeth i també Titus Andrònic, és un relat sanguinari i violent, servit per un dels personatges més sibil·lins i terribles de la dramatúrgia universal. Els seus actes, però també les seves mesurades paraules, són maldat en estat pur. Per tant, res pot ser innocent ni tou en un muntatge d’aquesta obra, i en canvi en el TNC ens trobem amb un primer acte fluix, amb escenes que freguen el ridícul (l’assassinat del Duc de Clarence o els cabeçuts que simulen els fills d’Eduard IV) i amb algun episodi poc afortunat, com la conversa entre Ricard i la Reina Elisabet. Tot i així, hi ha aspectes positius: la utilització de les gravacions, tot el tram final del segon acte i, sobretot, la lliçó interpretativa de Lluís Homar. Ell tot sol salva la proposta d’Albertí i torna a demostrar que coneix molt bé els terrenys que trepitja, a vegades fins i tot més que el director o la resta del repartiment. Ja passava alguna cosa similar a Les bruixes de Salem, i crec que aquest Shakespeare imperfecte ho ha tornar a demostrar.
Enllaç copiat!