A l’escena VI del tercer acte, l’estratègia que ordeix Ricard per arribar al poder pren forma definitivament. Amb la complicitat de Buckingham, el seu cosí, aconsegueix que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en Ricard III, rei d’Anglaterra. No és casualitat que un dels moments clau de l’obra esdevingui un episodi de metateatralitat, tan del gust de Shakespeare, mitjançant el qual, el protagonista duu a terme una representació en què tots són conscients del seu paper i de la naturalesa teatral d’allò que està a punt de succeir. Els dos cosins convencen el poble amb una eloqüència enverinada però amb arguments poc subtils que configuren una trama força òbvia que la ciutadania accepta com a vàlida potser perquè ells mateixos han decidit “signar” la convenció que se’ls està proposant.
A la posada en escena de Xavier Albertí, Ricard (Lluís Homar) afronta l’escena sobre una plataforma mentre Buckingham i el poble se’l miren des de baix. El propi Albertí ha reconegut que no ha volgut tocar massa l’original, i l’original és autoconscient avant la lettre de la mentida que s’està explicant fins al punt de no dubtar a posar-ho en evidència. Ricard converteix els espectadors en còmplices des del minut u, es dirigeix a ells i trenca la quarta paret quan no solia fer-se encara. Ricard, ens sedueix perquè ens recorda a nosaltres, o més ben dit, a una mena de figura primitiva que podríem ser nosaltres, fins al punt que, al final ens sentirem incòmodes de no jutjar-lo com a l’assassí cruel i corrupte que és.
D’altra banda, l’escenografia de Lluc Castells i Jose Novoa entoma la idea de plantejar el Ricard III com una baula més del corpus tràgic shakespearià, amb els reis de sempre, els assassinats de sempre, les lluites pel poder de sempre… i ho fan mitjançant un joc de portes corredisses de vidre que, alhora, fan de miralls que tornen imatges difuses i deformades, però que acaben creant una myse en abyme que fa que graviti durant les tres hores d’espectacle la sensació de repetició ineludible.
Ha dit Lluís Homar que finalment ha sentit que estava preparat per fer el Ricard III. A la seva mateixa edat, fa pocs anys, Juan Diego va sentir quelcom de semblant i va ser dirigit per Sanchis Sinisterra. Homar no s’ha equivocat, i ha afrontat la “comèdia negra” de Shakespeare en un moment de maduresa idoni que l’ha permès dur a terme una feina entusiasta i precisa, rotunda i farcida de matisos que permeten l’espectador no sortir de la sala amb una idea massa rígida del personatge, d’endur-se a casa uns quants Ricards. Homar és poder aquests dies al TNC, i el Ricard III d’Albertí, un festí teatral.