Rigoletto és una de les peces més clàssiques i representades del repertori operístic. Només en el Liceu s’ha vist 375 vegades, convertint-se en la segona obra més representada en la història del teatre. La última versió va ser en el 2005, un muntatge igual de minimalista que el que ara ens ocupa però sense la seva grandesa visual i conceptual. I és que Monique Wagemakers (directora d’escena) i Micahel Levine (escenògraf) parteixen d’una gran tarima mòbil i lluminosa que va configurant els diferents escenaris, sense pràcticament atrezzo però amb un vestuari ric, ambiciós i molt expressiu de l’oscaritzada Sandy Powell. Tot plegat té un estil que podria ser catalogat tant de renaixentista com de futurista. El disseny d’il·luminació de Reinier Tweebeeke, per cert, també resulta fonamental per entendre els girs de l’obra cap a la foscor i les tenebres d’un argument tremendista al màxim.
En el repartiment que vaig poder gaudir, Àngel Òdena va destacar com el bufó Rigoletto. Ho tenia difícil, sobretot per les comparacions amb Carlos Álvarez, però el seu debut en aquest rol s’ha desenvolupat amb una gran seguretat i prestància. El mateix es podria dir de la soprano María José Moreno, que tot i començar una mica freda va anar cobrant força i es va acabar guanyant al públic. El tenor italià Antonino Siragusa, també debutant en l’exigent paper del Duc de Màntua, va complir bé… però potser no va estar a l’alçada d’altres grans Ducs que s’han escoltat al Liceu, amb el record d’Alfredo Kraus sobrevolant per damunt de tot i de tothom.