Roc Esquius abandona la ciència ficció que tan bé ha tractat a obres prèvies (Sàpiens) i ens llença a la cara l’obsessió per les xarxes socials, la dependència del reconeixement i afalac dels seguidors, mesurar l’èxit social pels likes (o agradaments, en versió queca) que aconseguim i la bogeria de tot plegat. Aquesta dependència extrema ja s’ha tractat a altres propostes però no, tret d’error meu, a l’àmbit laboral. Si per un like ja fem el pena, què no estarem disposats a fer quan d’aquests likes depèn la precària feina!
Un espai d’aquests tan moderns de coworking on quatre “emprenedors” miren de tirar endavant els seus projectes. L’exposició a les xarxes farà que es centrin en aconseguir visibilitat per tal de sobreviure laboralment, en un joc creixent que els supera. No farem spoiler d’aquesta espiral simpàtica a estones, dramàtica a d’altres, grollera i exagerada, sí, però no irreal: us heu fixat en com circulen vídeos d’accidents, atemptats, agressions… on la gent està gravant-ho més preocupats de no perdre l’enfocament que de demanar ajuda o intervenir-hi?
Amb un repartiment entregat que ens lliura bones interpretacions i on (no passa sovint) els crits no estan fora de lloc.
El millor: el final, brutal més que pels fets en sí, per la reacció que desperta en una de les protagonistes.
El menys millor: com (em) passa sovint, potser una retallada li aniria bé. Un cop establert el malaltís i addictiu joc establert, es fa un pèl repetitiu i triga a arribar el desenllaç.
La frase. M’invento una vida i la pujo a l’Insta.