Rodrigo García experimenta en la recerca d’un llenguatge personal i prova constantment de superar les formes de teatre tradicional. El seu enfocament es basa en canviar el text en favor d’una escena poètica que completa amb actors, imatges, materials lleugers i música. Des de la dècada del 2000, fa una denúncia explícita de les societats occidentals.
A 4, la història tracta d’una acumulació de campanes, de caps de coiots, de moviments en roba plena de sabó, de tocadiscs que toquen la quarta simfonia de Beethoven, de galls, de nenes de 9 anys, d’una mica de literatura, de cucs atrapats per plantes carnívores, de samurais, de partits de tennis contra una pintura de Courbet, de dibuixos animats, de reflexions sobre el doggy style, de llums d’estadis de futbol i de drons que porten a la ciutat somnis en forma de música de campanes.
Un espectacle que em va semblar força irregular, amb alguns moments de genialitat, com la parella de persones rebolcant-se a sobre d’una gegantina pastilla de sabó… o les gallines que apareixen a escena calçades amb bambes (malgrat que segurament el dia de l’estrena estaven massa estressades, ja que no es van passejar gaire per l’escenari). D’altres moments com el del samurai al fons de l’escenari se’m va fer extremadament avorrits, amb un interminable relat que va fer dormir a més d’un espectador.
Espectacle que vol ser molt provocador i que utilitza sovint per fer-ho el relat sexual, que almenys a mi, a aquestes alçades, ja no em provoca gaire. Malgrat tot, en general es pot dir que em va agradar i m’ho vaig passar força bé, esperant amb ganes les seves següents excentricitats, ja que és força difícil veure a escena imatges de gran bellesa, aconseguides amb enormes mitjans tècnics de vídeo i de so.
De totes maneres també he de reconèixer que en algun moment vaig arribar a perdre el fil.
Si desitgeu llegir la crónica sencera, només heu de clicar AQUÍ