A la meva infància hi havia unes edicions que adaptaven les obres de William Shakespeare per a infants, per tal de representar-les a les escoles o amb grups infantils de teatre. Recordo una sobre El somni d’una nit d’estiu que resultava d’allò més engrescadora i fantasiosa. Uns anys més tard, entrat ja a l’adolescència, vaig veure al Romea la versió de La tempestat que van fer Jorge Lavelli i Núria Espert, que per a aquell moment ja era una versió agosarada i prou diferent… amb un decorat que, oh sorpresa, també era una caixa hermètica de fusta amb portes i finestres secretes. Amb tot això vull dir que és bo que Shakespeare s’adeqüi a diferents públics, experimenti amb nous llenguatges (Rigola i Bieito ho han fet en nombroses ocasions) i intenti acostar-se als joves. De fet, és bo incloure als joves quan es pensa un espectacle i s’intenta portar al segle XXI un text de fa més de 400 anys. El problema, però, és que es tingui una imatge estereotipada d’aquest jovent o que es pensi que l’única manera d’arribar-hi és retallant, reduint o simplificant.
Vagi per endavant que la versió de Joan Yago (adaptació) i David Selvas (direcció) té encerts força remarcables, com les escenes en paral·lel, les aparicions que té Julieta abans de morir o el final musical amb Nina Simone de fons. Ara bé, resulta preocupant que els subtítols de la cançó de Simone emocionin molt més que tots els versos shakespearians escoltats fins a aquell moment… Crec que el muntatge té molt més en compte la forma que el text en si. Es dona poca importància a la paraula i a la manera de dir el text (Guillem Balart i Xavi Ricart en serien la gran excepció) i es prima la imatge o l’efectisme de qualsevol coreografia. També a moments sembla que estiguem en una comèdia, i no tant per alguns personatges en concret (la Dida o Fra Llorenç sempre s’hi presten una mica) sinó per la potenciació d’un estil determinat que a mi em sembla d’una altra obra.
Sigui com sigui, i em sembli a mi el que em sembli, aquest Romeu i Julieta té una llarga vida i està destinat a acostar molts joves al teatre. A la funció a la que vaig assistir tenia al costat una noia de 12 o 13 anys que va viure els girs argumentals de l’obra amb entusiasme, sorpresa i expectació, cosa que ja ens agradaria a molts de nosaltres quan ens acostem a un clàssic. També és cert que parlava, tenia el mòbil connectat i menjava croissants de xocolata, tot i que això ja és una altra història… perquè està clar que el públic ha d’anar canviant però les formes de veure un espectacle -per a bo o per a dolent- també estan destinades a canviar.