Com passa al text original, en aquesta versió del clàssic de Shakespeare Mercuci torna a robar el protagonisme a Romeu i Julieta, i molta de la culpa la té Guillem Balart que captiva i hipnotitza amb la seva presència a l’escenari.
Però començo pel principi. Decidir fer l’enèsima versió de la història dels amants de Verona és agosarat, sembla que tot s’ha vist i explorat. En canvi, La Brutal ha decidit donar-li una altra volta amb l’objectiu d’apropar el text als més joves i ho aconsegueix amb escreix.
Amb un repartiment ple de talent jove com a reclam i un muntatge frenètic i apassionat, les gairebé dues hores que dura la producció passen com un sospir, mentres et deixes endur per la música, les llums i el ritme de les paraules.
Els i les intèrprets d’aquesta obra es mereixen tot el reconeixement del públic, però destaca especialment Balart i el seu Mercuci. Com una onada de color i amb una energia huracanada, explota el personatge fins a l’extenuació i arrossega en la seva voràgine i bogeria, fent gaudir i deixant amb ganes de molt més.
La direcció de David Selvas no té por de provar i experimentar amb fórmules noves, tan visuals com narratives, i això permet als intèrprets explorar els seus personatges. Un dels reptes més difícils era escollir quines parts dels text retallar per no fer una producció extensa. Aquí Selvas ha encertat què suprimir o com narrar visualment l’escena. Dos exemples clars són el moment en què es coneixen Romeu i Julieta al ball o la nit de noces. El llenguatge cinematogràfic utilitzat a escena per relatar aquests dos moments -i altres- és clau i funciona com un engranatge perfecte.
Hi ha moltes escenes destacables en tot el muntatge, però no m’equivoco en dir que segurament el casament dels protagonistes serà una de les més recordades per tot el públic.
L’únic inconvenient de tota aquesta estructura marcada per un muntatge sonor i lluminós, amb una gran presència de moments visuals, és que a vegades el canvi de pla música-diàleg és abrupte i sobta a l’espectadora, aquesta transició necessita un encaix més subtil per acabar de quallar tot perfectament.
Entrar en aquesta història de finals del s.XVI i sentir-la encara propera i actual és un repte i amb aquesta producció s’aconsegueix abordar. Una festa de color i passió embolcalla aquesta obra i demostra que els bons textos sempre es poden revisitar i versionar. Que no sigui l’últim.