Admiro la gosadia de grups modestos, i de pressupostos encara més modestos, que s’enfronten a grans i complicats textos teatrals. Valoro molt que no sacralitzin els clàssics ni els hi tinguin cap mena de respecte. Però també haig d’admetre que als McGregor aquest Ròmul els hi ha vingut una mica gran. I és que Dürrenmatt és un gran autor al que costa agafar-li el to, que segons la meva opinió mai hauria de ser el de farsa o paròdia… que és precisament el que adopten quasi tots els personatges. Tots menys un, ja que el Ròmul d’Oriol Guinart navega per una naturalitat aclaparadora. Desconec si és un fet volgut per la directora Marta Domigo, però en tot cas és un fet que amplifica les diferències en el to interpretatiu.
Sigui com sigui, molts recordem encara aquell Ròmul de Carles Alfaro al TNC, amb un Francesc Orella magnífic. Aquella va ser una gran producció que poc té a veure amb la que ara ens ocupa, tot i que sigui difícil oblidar-la. També és bo recordar que la manca d’ambició del muntatge actual acaba fent-lo simpàtic en algunes ocasions. Per tant, si us ve gust recuperar un bon text i gaudir d’una bona actuació de Guinart només heu de deixar-vos a les seves mans i passar una mica per alt tots els altres errors que de ben segur s’han produït.