Perdoneu-me el joc de paraules però la proposta dels McGreggor fa gran (en el sentit d’engrandir) l’obra de Dürrenmat. La tria del text és tot un encert. Una peça pertinent que fa una crítica política dolorosament vigent i utilitzant un humor àcid (potenciat també per la direcció).
La posada en escena es senzilla però no és simple. Un espai que sala interior de palau amb els busts impersonals dels grans emperadors que observen impassibles, com nosaltres, la desfeta de l’imperi. Cal destacar el treball a tots nivells dels personatges (vestuari, interpretació, il·luminació…). És cert que han fet una lectura molt concreta del text però se la creuen i hi van a fons i això és el que realment connecta amb l’espectador fins al punt que costa imaginar-se aquesta peça d’una altra manera (Ara mateix no puc concebre un altre Ròmul).
Si no coneixeu l’autor o la companyia us recomano veure Ròmul el gran! I si ja els coneixeu, no fa falta que us recomani res…