Un viatge de situacions quotidianes

Rumbo a mí

Rumbo a mí
25/06/2018

Aquesta obra neix de la residència de la companyia Mercè Solé a Porta 4 i es defineix com tragèdia surrealista. Ja quasi des de l’inici ens n’adonem que no podien haver trobat un concepte més adient, és exactament el que és.

És tràgica, però en la justa mesura, per no portar-nos al pou i deixar-nos allà. És surrealista però en la justa mesura en la que ho podem entendre tot i gaudir d’un llenguatge i una estètica diferents. Amb una escenografia molt senzilla, transitem per tot d’espais diferents molt fàcilment. És senzilla, però molt treballada i cuidada per alimentar el nostre imaginari i fer que nosaltres construïm el que no hi és, fent-nos també partícips d’alguna manera.

Ens trobem en una dimensió en què l’espai i el temps no es conceben com en la realitat en què vivim, flotem en un món oníric, un poc com a Alicia al país de les meravelles. Tot i haver emocions fortes en els personatges i a l’atmosfera, no deixa d’existir, al mateix temps, una sensació com de distància, de fredor, d’hermetisme…molt en acord a la vivència dels conflictes i les relacions que es presenten. Per tant, em sembla un treball fantàstic el que han fet per aconseguir que els espectadors arribem a respirar al propi cos el desassossec, la pugna entre la forta emoció que acompanya el que es presenta, amb l’apatia que es viu al mateix temps…Així és com, sense experimentar grans catarsis, aconsegueixen tenir-me vinculada i ressonant durant tot el viatge.

Ens interpel·la des d’un format abstracte sobre grans temàtiques com la maternitat, la família, les relacions afectives, la sexualitat, com volem conduir la nostra vida i cap on,…Així sortim de la sala amb moviment intern, reflexions, amb molt punts d’identificació i, paral·lelament, senceres. Un bon i curiós equilibri.

Què passa si un dia, en conter d’agafar un metro habitual, agafem un que va rumb a nosaltres? Estem preparats?

← Tornar a Rumbo a mí

Enllaç copiat!