La Ruta 40, probablement la meva companyia de capçalera, està desatada. Han programat al Lliure i diria -elucubrar des de la ignorància és gratis-, que estan explorant llenguatges. Així, després dels clàssics El llarg dinar de Nadal (snif) o Pinter, han portat a escena textos escrits per a ells, teatre documental i fa no res una (auto)crítica un punt “serrana” sobre el turisme. Sacarina de Davide Carnivale és la tercera obra seva que veiem aquesta temporada, dirigida pel rutero Sergi Torrecilla (La nit d’Helver), que han adaptat tan i tan bé que sembla que hagi estat escrita per a ells.
Una història de supervivència a una ciutat i professió que no ho posen fàcil: ser actor a la Barcelona del sXXI, la ciutat gentrificada, de precarietat laboral, lloguers pels núvols, ciutat desil·lusionada, d’aparadors per turistes i polítiques municipals no pensades pels ciutadans, on ens fa vergonya no tenir feines glamouroses, i tot ens empeny a trepitjar a qui vol el mateix que nosaltres i a vendre’ns.
El perill d’aquesta proposta és que l’aire auto referencial (hilarant i còmplice pels ruteros) faci pensar a alguns espectadors que és només denúncia de les condicions de la professió teatral. En absolut; és reflex del tots els que lluiten per sobreviure i es troben arribats a la trentena que el present no és el que esperaven i s’han de conformar amb sacarina, que endolceix però té un punt amargant, quan el cos demana sucre.
El Maldà, en consonància, també s’ha transformat en un bar modern que permet que ens trobem al mig de tot plegat, silenciosos còmplices de les traïcions que s’hi couen entre un productor capaç d’ensarronar sa mare i dos actors segurament no gaire bons, que aspiren a triomfar amb un pilot per la tele (que tampoc no els convenç gaire però allà paguen!) i un gos (part que se’m va escapar). Estem tan, tan a prop, que patia per no destorbar els intèrprets de tant com reia.
>En resum: denúncia, ironia, mala bava farcida d’humor (el sucre amb què tot passa millor ), amb les marques de la casa de la qualitat i cura de la proposta i les magnífiques i absolutament naturals interpretacions dels ruteros Alberto Díaz i Albert Prat i, en aquesta ocasió, Lara Salvador (Els dies mentits), la primera que, subtilment, ensenya amb la seva parla com ens venem.