Era inevitable que, tard o d’hora i tenint en compte els temps que vivim, la poetessa Safo acabés tenint una obra de teatre pròpia. El que potser no esperava és que fos més aviat un concert de pop o una performance festiva, o totes dues coses alhora. Christina Rosenvinge, Marta Pazos i María Folguera han creat un espectacle que comença amb la mort de Safo i que, de mica en mica, va desgranant quatre pinzellades de la vida de l’autora. No espereu trobar massa dades -tampoc se’n coneixen moltes- ni una estructura excessivament clara. Més aviat les creadores s’han deixat portar per la música, per alguns versos… i sobretot per una estètica molt concreta.
Quan entrem al teatre ja ens trobem unes runes gregues embolicades amb teles roses. Uns núvols, també roses, presideixen el firmament, mentre una colla de dones vestides de negre i ulleres de sol ploren a la seva líder. A partir d’aquí, quadres plàstics molt reeixits, moltes flors, la deessa Afrodita en persona, un casament controvertit i performances curioses, com la de la síndria o la del titella. Però res ens acosta excessivament a la figura de Safo, o almenys a mi m’ho ha semblat. Fins i tot diria que no hi ha un missatge clar i que es perd la oportunitat de mostrar una Safo encara més feminista, encara més lliure i encara més lluitadora. Potser és que no n’he tingut prou amb les cançons…