A vegades és difícil escriure sobre produccions que t’han deixat amb la boca oberta i processant les emocions que t’han provocat. Aquest és un exemple, perquè es tracta d’un sobreestímul de moments, escenes, llums, colors i música que no para d’interpel·lar amb el públic.
Safo va ser una poetessa lírica grega que va viure entre els segles VII i VI aC a l’illa de Lesbos i va escriure sobre l’amor i la manera d’entendre’l. I en aquesta obra s’intenta fer una revisió de la seva vida i obra a partir del poc que ha quedat escrit de les dues coses. Fins i tot s’exploren algunes de les teories de la seva vida i mort, a partir d’escrits d’altres “erudits” contemporanis de Safo.
Aquesta obra és un muntatge visual, sensorial i emocional que, com si es tractés d’una obra d’art, no cal entendre cada element que la conforma per connectar amb la seva essència. Una producció que està estructurada en base a la música composta per Christina Rosenvinge i les coreografies de María Cabeza de Vaca que envolten el text de María Folguera.
La força d’una narració com aquesta rau, en gran mesura, en el repartiment que dona vida a cada personatge. Les vuit intèrprets que surten a escena són una bestialitat, tenen una força, passió i sentiment difícil de fingir, s’entreguen en cada moviment vivint a la pell dels seus personatges. Christina Rosenvinge com a Safo és el centre d’atenció -i el reclam, en certa manera-, i al seu voltant Irene Novoa, Juliane Heinemann, Lucía Bocanegra, Lucía Rey, María Pizarro, Natalia Huarte i Xerach Peñate, que posen la veu, el cos i la seva destresa instrumental.
Lucía Bocanegra és un dels grans descobriments d’aquesta obra, es transforma en una figura hipnòtica que no es pot deixar de mirar cada vegada que surt a escena. Els seus moviments són potents, passionals i plens de força. De la mateixa manera, Natalia Huarte es transforma en una gran narradora de la vida de Safo, dirigint al públic pel camí plàstic i musical que es va construint durant els 90 minuts que dura l’obra.
Un projecte que no deixa indiferent i que mostra que les arts escèniques tenen la seva gran còmplice en la llibertat creativa i la manca de límits. Safo és teatre en estat pur.