La dificultat de portar una història real a l’escenari és latent en cada proposta teatral. És igual si fa pocs anys o han passat segles, sempre hi ha esculls per sobrepassar. Les decisions artístiques i de punt de vista són clau, i a vegades encerten i d’altres no.
Salomé (Belén Rueda) és la princesa filla d’Herodes (Juan Fernández) rei de Judea. Ell, corrupte i movent-se segons els interessos de l’Imperi Romà, s’enfronta als rebels a qui la seva filla dona suport de manera secreta. Juan el Bautista (Pablo Puyol) és el líder espiritual dels opositors i l’objecte de desig de Salomé, qui representa el poder sensual absolut i no podrà suportar la negativa de Juan de convertir-se en amants.
La posada en escena compta amb els elements necessaris per demostrar l’opulència del poder, que s’envolten dels personatges amb les vestidures adequades a la seva categoria. Una il·luminació treballada pretén mostrar la tensió i la passió dels personatges, els seus odis i les seves obsessions i, en la seva majoria, aquest disseny lluminós funciona.
El que no funciona tant és l’estructura sonora i l’elecció d’alguns dels passatges cantats que a Bautista li neixen de cop quan és moment de la seva intervenció. L’espectadora no acaba d’entendre el perquè d’aquests moments musicals, que tot i només ser tres al llarg de l’obra, s’allarguen massa i trenquen la narrativa de l’obra.
Cada escena que arriba d’aquest relat supera amb escreix l’anterior en força i no sempre és el moment de posar al límit a tots els personatges. La tensió màxima tota l’estona allunya al públic que no acaba d’entrar en la trama. Una direcció més fluctuant, que fes navegar a intèrprets i espectadora pel drama que estan vivint els protagonistes, amb les seves pujades i baixades d’intensitat, hagués ajudat a portar a l’escenari una producció més propera i interessant.