Sabia que m’enfrontaria a un experiment teatral, i així ha estat. Sabia que em tocaria llegir bastant, que l’espectador formava part essencial de l’espectacle, que l’acció teatral es barrejaria amb l’escriptura… i el cert és que tot s’ha complert, com a les millors profecies. El que potser ja no sabia és com Tim Crouch -un dels autors britànics més trencadors dels darrers anys- aconseguiria lligar tots els elements, i com la companyia Sixto Paz els portaria a escena d’una forma intel·ligible i eminentment teatral.
Salvació total… és un espectacle que sorprèn des de la seva concepció, que tampoc desvetllarem en excés. I la veritat és que la seva grandesa està, precisament, en el seu origen. La forma d’explicar la història a través d’una mena de llibre sagrat donava peu a moltes possibilitats, sobretot pel fet de barrejar coses tan unides -i a vegades tan allunyades- com el teatre i la literatura. Al final, crec que el resultat, almenys per a mi, es queda una mica a mitges. S’entén bé el joc, i també el missatge, però les possibilitats de la idea queden a vegades atrapades en una mena de teatre llegit que et pot arribar a treure fora com a espectador. Hagués estat bé aprofitar més el joc de la litúrgia, de la cerimònia… però crec que la justificació -i sobreexplicació- de la història hi ha jugat en contra.