“Salvatge” està escrita i dirigida per Sílvia Mercè i Sonet i compta amb les interpretacions de Claudia Nogués, Míriam Bartes, Alberto Trejo, Aleix Peña Miralles, Marià Llop i Núria Llausí.
Tot evoluciona, i les relacions entre les persones no n’és una excepció. “Salvatge” trenca amb l’amor romàntic com ens l’han fet entendre fins ara, trencant el binomi amb parella/ sense parella, per parlar-nos clarament de l’evolució de les relacions personals.
El concepte d’estimar avui en dia ha canviat, la manera de relacionar-se ha canviat. El món canvia i les persones evolucionen.
“Salvatge” ens parla d’un grup d’amics i amigues que s’estimen de manera diferent a la que estem acostumades a veure. Aquest espectacle no tracta de buscar l’aprovació de la gent, ni de justificar l’existència d’aquesta realitat, si no que ens vol mostrar que avui en dia les coses són així.
En els meus anys d’adolescent encara s’escoltava allò de que t’has de casar per tenir fills, la “solterona” i la de et quedaràs per vestir sants. De fet sóc de la generació de les llistes de noses, del aixovar i la del blau i rosa. Així ens van educar. Segurament als nostres joves to això els sonarà a xino. Afortunadament avui en dia això de haver de tenir parella, casar-se i tenir fills, ha canviat. El concepte d’amor romàntic ja no encaixa del tot amb la nostra societat. El “per sempre” ha desaparegut. La manera de relacionar-se ha canviat. Que algú triï estar sol o no tenir parella “estable” ha deixat de ser un estigma. Avui en dia tothom tenim força assumit que les relacions no són per sempre.
Estem en el moment de l’experimentació, de la pansexualitat, de les relacions poliamoroses, del folla amigos, de les relacions obertes, de les relacions de baixa intensitat, de les aventures d’una nit, dels rotllos d’un temps, i de les parelles estables (que no vol dir eternes).
“Salvatge” ens parla de les diferents maneres d’estimar d’avui en dia. Però també ens mostra els dubtes i angoixes interiors que es creen davant d’aquest fet.
Segurament el problema està en que actualment encara conviuen aquests dos paradigmes. I és que l’església, el masclisme, el franquisme, les pel·lícules , la publicitat i fins hi tot els contes, ens han venut una fantasia d’una realitat inexistent que encara portem aferrada dins nostre.
Pot ser una part de la societat s’escandalitza davant d’aquestes noves maneres d’estimar. D’aquí uns anys, seran les noves gernacions qui no els entendran a ells.
D’això sen diu evolució.
Aquest muntatge l’he puntuat amb tan sols tres aplaudiments perquè, des del meu parer, crec que als actors els hi falta una mica més de bagatge interpretatiu; tot i que haig de reconèixer que la idea m’ha semblat molt interesant, el tema molt valent, la posada en escena molt original i les actuacions molt properes i naturals.
Enhorabona!!!