A aquestes alçades, sembla que la tradicional invasió de versions teatrals de Els Pastorets que aterren pels volts de Nadal a la nostra cartellera és ja un fet inevitable. Posats a patir el virus, Santa Nit sembla voler-nos oferir una alternativa de qualitat sense repudiar un cert esperit (molt interpretable) dels materials originals. L’obra, més que actualitzar el relat, parteix d’ell per explicar-nos una història completament lliure i contemporània, on preval una concepció laica del missatge (valors, amistat, família…) i no pas religiosa. Escrita per Cristina Genebat i dirigida per Julio Manrique i Xavi Ricart, l’espectacle aconsegueix reflexions força interessants sobre el pas del temps, la dignitat, la felicitat, l’ambició, els vincles interpersonals o la saviesa humana sense perdre el to de comèdia ni la naturalitat. D’altra banda, malauradament, també conté tocs d’humor més elemental que l’apropen a l’ànima més amateur dels referents dels quals parteix. En qualsevol cas, no se li pot negar l’efectivitat, el seu bon gust musical, ni la qualitat narrativa o interpretativa del seu encertat repartiment. Però que ningú esperi un trencament radical amb el bon rotllo de l’esperit nadalenc. Tot i atrevir-se a dubtar sobre l’existència de Déu en alguna conversa, l’objectiu ve a ser el de sempre: estovar-nos el cor i fer-nos somriure; tot i que, en aquest cas, amb un producte molt més sensat i realista.
Enllaç copiat!