La idea del control mental, de la capacitat per dirigir el pensament de les persones, de guiar-lo en benefici propi pren forma de forma explícita en un espectacle que, malgrat plantejar constantment la moralitat del domini a partir de la manipulació, adopta un ritme fresc i trepidant que enganxa. El goig del teatre.
El bon joc de l’Enric Cambray i la Marta Bayarri, en el paper del conseller Valentí Muntaner i d’una enigmàtica Marga Coll, respectivament, sota la direcció de Sergi Belbel, i la negra comicitat del text d’en Roc Esquius esdevenen un còctel gairebé perfecte per l’espectador. L’espai, amb la proximitat i el caliu que aporta, ajuda a arrodonir l’experiència. Tal vegada es podria parlar de dos muntatges en un, però. El plantejament i el desenllaç estan travats d’una forma magistral, amb sensibilitat, amb la dosi de misteri, de girs de guió i de degoteig constant de petites sorpreses que garanteixen la connexió de l’audiència amb una trama plena de gràcia i misteri a parts iguals. El nus, en canvi, malgrat convertir-se en una autèntica exhibició de talent per part d’un actor que es multiplica en mil personalitats alhora i que les sap mantenir sense estridències, et situa en un altre pla i et distreu una mica del dilema primigeni que convidaria a fer una cerveseta o un cafè per seguir-ne parlant. Però acaba per no afectar. El públic retorna a l’essència de seguida que l’atabalat conseller pren de nou el lloc al seu despatx. I la possibilitat de trobar-hi els paral·lelismes amb la nostra societat, amb la situació política global i amb l’amarga sensació que la gràcia de l’èxit es troba en la capacitat de vèncer, que no de convèncer, es manté. I, realment sí, resulta agradable una cerveseta o un cafè per seguir-ne parlant. Això, que no hi falti. Coses de sàpiens, potser.