Sarab, escrita per Albert Tola i amb Andrea Segura a la dramatúrgia i direcció, és una obra que explora les ineludibles herències familiars, aquelles que tenen més a veure amb les emocions que amb els documents notarials, aquelles que deixen empremtes inesborrables a través de les generacions.
En aquest sentit, Sarab és intencionadament onírica, fins i tot fantasmagòrica, on les tres protagonistes (àvia, mare i néta) es comuniquen sense parlar-se, en un cor de veus que s’intercalen i es trepitgen i es fan eco les unes a les altres, com si ens trobéssim en una cova on tot l’espai reverbera i acabes perdent el sentit de la realitat i del temps.
El clima d’ofec, de resclosit, de personatges lligats per la història familiar però incomunicats, que sembla que es mouen en l’espai (Barcelona, Buenos Aires, Marrakech) però que en realitat no es mouen d’on són, el sostenen perfectament tres actrius que saben com atrapar-nos en el seu deliri. Dolces, enèrgiques, histriòniques, derrotades, supervivents, úniques.
Si es troba a faltar alguna cosa, no obstant, és que el que expliquen les tres dones es correspongui amb el clima creat. La història, l’argument, més pròpia d’un fulletó, es recolza només en els amors i desamors de les tres protagonistes, i això fa que el que s’explica i el com s’explica emprenguin camins paral·lels, com si en tot moment l’espectador esperés que d’aquest pou on semblen haver-se abocat les protagonistes en sortís alguna cosa més.
