Aquest text d’Albert Tola dirigit per Andrea Segura parla, per mi, d’una casuística peculiar: la repetició de patrons de pares/mares a fills/filles. Una mena d’herència genètica que comporta un cicle conductual del que costa escapar tot i saber pels precedents que no és garantia d’èxit, ans al contrari, i és que no pots esperar un resultat diferent si no canvies el que fas.
Tres generacions, àvia, mare i filla, cadascuna amb personalitat pròpia i definida, amb un patró vital marcat per la seva manera apassionada de viure l’amor i els conseqüents desencisos, vides de fugir i cercar, vides diferents en els detalls i context social però molt similars en el fons i conseqüències. Els mateixos encerts i ensopegades. Les mateixes experiències i resultats. Frases que es repeteixen com un mantra intergeneracional. Cadascuna ha après a sobreviure a la seva manera i ens expliquen la seva història, de forma individual, si bé és la de les tres, parlant també amb el miratge (és el significat de sarab) o record de les altres dues, presents en l’ara i entre penombres. Monòlegs solapats, interromputs, enriquits pels altres.
Aquestes tres dones ens fan còmplices del seu dolor i de les alegries que van viure amb magnífiques interpretacions: Laia Alberch, la filla, la del dolor més gran, potser per ser el més recent; Elena Fortuny, la mare, es diu Blanca i crec que voldria dir-se Blanche i ser femme fatal, amb vida de glamour per amagar la realitat entre copes i somnis i l’àvia, Isabelle Bres, que arrossega un bagul del que no es separa, on guarda la seva vida. Històries que t’enganxen, reals, que comprens i interpretacions que s’encavalquen, es complementen, es trepitgen, s’escolten entre elles.
No és una proposta fàcil (admeto que no he sabut interpretar l’escenografia, amb escales) però ja ens agrada que ens obliguin a estar més que atents, a pensar, reflexionar i endinsar-nos de cap a la proposta. Aconseguit.
