Aquesta proposta que s’està presentant aquests dies al Teatre Romea, està basada en la novel·la autobiogràfica que Miguel Delibes (Valladolid 1920-2010) va escriure sobre la seva dona Àngeles de Castro, que va morir prematurament el 1974 després d’una malaltia.
Miguel Delibes es va amagar darrere de la figura de Nicolàs, un pintor que, amb molts anys en l’ofici, fa temps que està sumit en una crisi creativa. D’ençà que la seva dona, Anna, va emmalaltir no ha pogut tornar a pintar.
És la primera vegada que aquesta obra es presenta en versió escènica, adaptada per José Sámano, José Sacristán i Inés Camiña. És José Sámano qui la produeix i dirigeix i José Sacristán qui interpreta aquest monòleg.
Emocions, sentiments, la vida, l’amor, la mort, la felicitat i la seva pèrdua…. i la veu greu i determinada d’un actor que nosaltres hem vist treballar en un parell d’ocasions sobre els escenaris “Muñeca de porcelana” (Poliorama, 2017) i “El pan y la sal” (Lliure, 2018).
José Sacristán amb la seva veu i la seva seriositat omple l’escenari, però la dramatúrgia és molt previsible i no se surt d’un guió fet a la seva mida, que ens presenta un personatge que anys després de la mort de la seva parella, encara es llepa les ferides mentre busca refugi en l’alcohol.
Narrada per un home, la dona morta és la protagonista de la història. Nicolás la recorda per sobreviure. Evoca la vida compartida i ens parla dels fills evocant també la situació política que es vivien aquells anys finals del franquisme i el neguit que patien per l’empresonament d’una de les filles i del seu marit.
En la funció d’aquest dimecres dia 17, Sacristán va interrompre el relat un parell de vegades en resposta a algunes estossegades de la platea, no va dir res, però tampoc no va caldre perquè la persona “estossegadora” se n’adonés que potser fóra bo que és tapes la boca amb un mocador per amortir d’aquesta manera la tos. Sembla que aquesta “aturada” s’està produint en moltes de les representacions.
Una escenografia grisa, molt freda, que amb la il·luminació acompanyen en tot moment la duresa del discurs i que només pren una mica de color quan al final es projecta el quadre de “la mujer de rojo sobre fondo gris”.
José Sacristán (Madrid, 1937) porta més de seixanta anys als escenaris i segons confessa, és molt possible que aquest sigui el seu últim paper important. És molt possible que això sigui, si no un adéu, un fins després.
Encara que en algun moment es deixi sentir “el pes” d’un text escrit per ser llegit, la interpretació de José Sacristán commou i el dota d’una poètica que fa que aquesta proposta sigui totalment recomanable.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ