La Shirley Valentine és, sens dubte, tot un referent de dona que es descobreix a si mateixa a partir de trencar amb els convencionalismes socials i masclistes que empresonaven i que encara poden empresonar a les dones dins si mateixes. De fet, han passat unes quantes dècades des de que aquest text va ser escrit i tot que afortunadament s’han superat algunes de les barreres que es presenten, el que resulta cert és que actualment les reivindicacions feministes són més presents que mai dins la societat i, sens dubte, això indica que el camí encetat, en aquest cas per la Shirley, només ha fet que començar. Per tant, tot i que ja han passat molts anys des de Willy Russell va escriure el text, és obvi que el que s’explica no és només una cosa del passat, malgrat que d’entrada ho pugui semblar.
La proposta del text tracta amb encert el tema mencionat, fent un hàbil ús de la comicitat i plantejant una situació suggerent per a l’espectador, creant-se a més empatia envers el personatge. No obstant, alguns fragments resulten repetitius a l’hora d’aportar substància al text i es poden arribar a fer pessats fent decaure l’interès, especialment quan el personatge explica les seves anècdotes. En aquest sentit, el text es podria haver escurçat per guanyar en solidesa, fent-se més distès, tot i que és cert que així es podria perdre alguna situació còmica que pot resultar positiva. D’altra banda, la posada en escena resulta àgil dotant de ritme a la funció, la qual conserva l’esperit de l’època alhora que el modernitza de forma encertada. Així doncs, ens trobem amb una obra ben executada que, tot i no ser del tot rodona, ens planteja un tema interessant i ben portat, comptant amb una Mercè Aránega que sap com fer-se seu el personatge.
