El personatge fantasmagòric que interpreta Montse Bernad ens convida a imaginar-nos que som a una festa que hem organitzat nosaltres mateixos. Aquest és l’inici d’aquest espectacle de creació col·lectiva dirigit per Roger Ribó, de qui hem vist fa poc, també a La Vilella, Et vindré a tapar. La invitació a la imaginació és una invitació al teatre, és clar, i una declaració d’intencions del que )e(espai en construcció vol de nosaltres, els espectadors. En aquest sentit, l’obra és una creació col·lectiva en què hi han participat la companyia esmentada però també el públic, que haurà d’implicar-se d’una manera o altra en el resultat final.
La Cristina (Blanca Solé) i en Ricard (Xavier Pàmies) viuen una història d’amor més o menys convencional dinamitada constantment per un fantasma (la por), que impedeix que el desig flueixi amb naturalitat, i posa trabes a la història d’amor en nom de les reserves que la societat al segle XXI oposa a tot allò que ens pugui fer massa feliços.
L’austeritat de l’escenografia de Sílvia Bernad juga amb la complicitat del públic i de la música en directe d’Albert Martí, en l’elaboració d’un ambient de funcionalitat que els acotrs i les actrius s’encarreguen de dibuixar.
Si jo no hi fos parla de presències, de convencions i de por, de la por que tan sovint regeix les nostres vides, la por que decideix què fem i què no fem, la por que no ha sortit del no res, sinó que ha estat construïda i tatuada a foc a la pell de tots nosaltres.