Escoltar, parlar, comunicar-se. Aquests elements són fonamentals en qualsevol relació interpersonal que es faci, especialment aquelles amoroses, sentimentals o sexuals. Dir què vols i què no vols i ser escoltat/da i actuar en conseqüència és imprescindible perquè aquestes interaccions personals tinguin un camí adequat.
Utilitzant el teatre documental, a Sí Sí Sí les dramaturgues neozelandeses Eleanor Bishop i Karin McCracken aborden el desig i el consentiment en les relacions sexuals. S’utilitzen paral·lelament dues històries oposades, una amb consentiment i comunicació i una altra amb agressió sexual, amb testimonis de joves i la interacció amb el públic perquè formin part de la narrativa d’una manera conscient.
El text és molt interessant i posa el focus directament en la necessitat de comunicació entre les persones que es relacionen. D’una manera hàbil, directa i sense volen alliçonar a ningú o imposar criteris, mostra testimonis i situacions que són fàcilment identificables i properes, posant sobre l’escenari amb molta claredat què és el consentiment i com n’és d’imprescindible en qualsevol relació.
De manera natural i de tu a tu Clara Mingueza és l’actriu que dona veu a les dues històries, al mateix temps que dona pas als testimonis i escenifica les diferents situacions que s’expliquen. Les transicions entre unes i altres naveguen perfectament en el relat i fan que el temps es passi molt ràpid. Mingueza aconsegueix l’atenció del públic per narrar la trama i aconseguir una complicitat necessària i buscada. Divertida, propera i transparent, la intèrpret assoleix el seu objectiu.
Un disseny de llums i so acurat a la narrativa, capitanejat per Víctor Miguel, ajuden a la dramatúrgia i a l’espectadora a posar-se en situació.
La producció té un propòsit clar i no perd temps en altres temes que volen supèrfluament en qualsevol història. Es vol parlar del consentiment i és d’això que es parla, amb diferents visions i punts de vista. Això sí, es troba a faltar alguna cosa, no queda ben clar què és, per acabar d’arrodonir l’obra. Potser algun testimoni més que exposi altres situacions i acabar d’agrupar més col·lectius o altres visions que potser no queden reflectides a l’escenari. Però com molt bé diu Mingueza, aquesta és una obra inacabada, perquè seria impossible recollir testimoni de totes les situacions o opinions possibles.