Un terrat la nit de Sant Joan, dos nois joves que s’amaguen de la policia després de robar en una benzinera. Un té antecedents i està pendent d’un judici. L’altre és el seu amic i, potser, alguna cosa més. Mentre esperen al terrat, acompanyats d’ampolles d’alcohol i una bossa de coca, comencen a rememorar coses que han viscut junts i d’altres que no i que els exposen davant l’altre.
El terrat de l’Àtic 22 amb la posta de sol és un marc incomparable per desenvolupar aquesta història de John O’Donovan sota la direcció d’Alberto Díaz. No es necessita més perquè els dos personatges, aparentment autosuficients i endurits per tot allò que han viscut, despullin la seva ànima l’un davant l’altre, es mostrin la seva amistat, descobreixin les seves pors i admetin que s’estimen.
Marc Balaguer i Pau Escobar són els protagonistes i la seva sintonia es nota des del moment en què trepitgen el terrat. La connexió que arriben a tenir entre els dos, compartint confidències, riures i records dolorosos va incrementant a mesura que els dos personatges van desgranant les seves personalitats davant l’espectador i, també, davant del seu igual a l’escenari.
Un text de fugida i diversió que acaba sent una història romàntica agredolça. Els personatges es van desfent de les seves capes superficials per mostrar qui són realment, sentint-se vulnerables i reconeixent que se senten sols.
Es tracta d’una obra de petit format, sense grans floritures i amb molt de contingut emocional. Una autèntica reflexió no només de qui s’enfronta al públic, sinó també de qui seu a la butaca a mirar-ho i veu en aquest text una hora de realitat.