Del cocktail de diversos estils musicals com els esclops d’Irlanda, del nord d’Anglaterra i Escòcia amb balls ètnics africans neix, vora el segle XIX, el claqué. Uns moviments amb el peu per acompanyar les cançons, i d’aquesta manera accentuar el ritme d’aquesta. Per altra banda, fa trenta anys va sorgir un estil de música marcat per l’ús d’un sintonitzador, d’un sampler, d’uns seqüenciadors, i òbviament, d’uns ordinadors; el que coneixem com a música electrònica. La companyia UNUM aconsegueix eliminar aquest lapsus del temps que separen el claqué i la música electrònica i crea un espectacle on es fusionen dolçament.
Després de presenciar la carta de presentació del que serà la trobada, l’especatdor entra en un estat hipnòtic agradable que farà entregar-se plenament en els números de claqué que vindran seguidament. La poca costum de veure espectacles de claqué impedia no fixar la vista als peus dels ballarins i obligava, inconscientment, a veure el conjunt de l’escenari. Inclús la cara dels protagonistes esperant, innocentment, algun tipus d’interpretació més enllà d’un bonic somriure incrustat.
La companyia presenta un ràpid recital poètic entre el claqué i la música electrònica, quasi tan ràpid com el seu pas per l’escenari de l’Almeria Teatre. L’espectacle juga amb les llums i les ombres, les mirades de complicitat dels ballarins, el talent de tots ells i el del Dj que queda en un segon pla de l’escenari fins a tenir el seu moment de glòria. Un cercle que es tanca a la perfecció amb la dificultat afegida d’unir dos estils aparentment diferents però molt propers.