El silenci del títol es doble. D’una banda, al·ludeix al cinema mut, l’època ¿llunyana? de les aspirants a actriu tot just arribades a la meca de Hollywood, enlluernades per les llums de les marquesines i la brillantor de les joies de les estrelles els dies d’estrena.
També el silenci al voltant del ¿llunyà? infame sofà del productor, el de l’abús dels poderosos sobre les aspirants, secrets coneguts per tothom però que ningú no denuncia si no vol veure tallada d’arrel la seva carrera al món de l’espectacle.
L’ambientació dels anys 20, sense disposar de gran escenografia, és excel·lent, començant pel vestuari, la música que uneix les diverses escenes, la visualització dels subtítols …
La proposta ens la porta Escapade Theatre, companyia dels intèrprets anglesos Sue Flack i Caspar, a qui cal agrair, d’entrada, l’esforç en utilitzar una dicció perfecta, imprescindible perquè el públic no es perdi i centre l’atenció en el realment important, què ens expliquen. El resultat es que perdem la por a acostar-nos en viatges, festivals, etc a propostes en anglès. També cal felicitar-los precisament per impulsar el públic barceloní a veure teatre en anglès. I que ningú no es preocupi, ja que es projecten subtítols en català.
El menys millor: certa falta de ritme, perjudicada per les lentes transicions entre escenes i les projeccions videogràfiques. Tampoc acaben de lligar els diferents registres, l’historicista de crònica d’una època, la denúncia dels abusos, la comicitat (aconseguida) de diàlegs i esquetxos. És cert, la vida es això, una barreja de diferents situacions però és difícil tractar-les totes en hora i mitja sense que es difumini què és el primordial que ens han volgut transmetre.
El millor: a més de la magnífica i inusual opció teatral per apropar-nos a les arts escèniques en anglès, el discurs final, de denúncia i trencar el silenci.