El teatre argentí més pur -el que vam conèixer fa anys de la mà de Javier Daulte, Rafael Spregelburd, Claudio Tolcachir i tants altres- ja forma part del nostre patrimoni. Molts vam formar el nostre gust teatral i vam créixer com a espectadors veient espectacles, aparentment senzills i carregats de veritat, que venien directament de Buenos Aires. Nelson Valente va ser un dels últims a arribar, però algunes de les seves estrenes també ens van convèncer completament.
I quin és el secret del teatre argentí? Podríem dir moltes coses, però alguns dels ingredients fonamentals són la quotidianitat, la veritat escènica i la improvisació en els assajos. De fet, molts textos es creen directament amb els actors, a la sala d’assaig, a base d’exercicis i proves que fan créixer la trama amb petits detalls. I tot això, amb una manera de fer gens impostada, sinó absolutament creïble i entregada. Una forma de treballar que s’ha volgut imitar a vegades des d’aquí, però no sempre amb els resultats desitjats… sobretot perquè es tracta d’escoles i metodologies molt diferents. És per això que aquest experiment de la trilogia –entre actors i directors dels dos països- engresca, i alhora fa aflorar una certa desconfiança.
De moment, l’aportació argentina ens ha aportat tot el que esperàvem: teatre argentí en estat pur. Tenim una situació quotidiana, uns personatges que reconeixem, un humor directe i sorneguer que de cop es transforma en drama, uns actors excel·lents que emocionen només amb una mirada… I també tenim crits, i plors, i cops de porta… i una sensació de que tot està passant davant nostre, de que la història està viva i transmuta segons el dia o el moment. I aquesta és la màgia, o el secret: el fet de fer-nos creure que estem espiant per un foradet i que aquell moment, únic i irrepetible, s’ha creat allà mateix… i només per a nosaltres. Teatre bàsic, en el millor sentit de la paraula.