Una casa, la d’en Pau, envoltada per sis hectàrees d’oliveres, és l’escenari d’un record de fòbies i por que la Júlia, la seva cosina, vol destruir. La destrucció per mitigar l’angoixa vital allà generada. Aquest és l’entorn que acull el text de l’Aina Tur a Sis hectàrees d’oliveres. La dramaturga, directora i gestora cultural menorquina, dominadora de narratives que parteixen del trauma (Una galàxia de luciérnagas), va rebre el XVII Premi Quin Masó a la producció teatral catalana amb aquesta creació. La ficció té un encaix en la realitat, en aquest cas, ja que l’autora i la protagonista comparteixen la mateixa fòbia a les olives. El cas de la Júlia, però, s’engendra a partir de la violència soferta de petita en aquest paratge, i l’empeny al retorn per posar-hi fi.
L’obra enceta una reflexió a partir de la trobada fortuïta dels dos personatges. L’un, provant de comprendre allò que desconeixia, d’entendre el malestar, la ràbia no percebuda en una infància compartida. L’altra, amb el nervi i la desesperança a flor de pell, buscant l’empatia d’un cosí ingenu, inconscient, però que havia estat tan important en la seva vida. L’anunci que ho anava a rebentar tot, amb la benzina preparada per cremar l’escenari traumàtic de la seva infantesa, incomoda, per suposat, però proposa un exercici reflexiu a dos veus molt interessant, efectiu i ben portat pels dos actors. L’Anna Alarcón està sublim. El domini de la paraula, el to i el ritme fascina i captiva. Porta l’audiència al seu territori, malgrat ser el més difícil dels dos. En Nao Albert controla el text, i acapara l’atenció, l’escena, gràcies a l’atractiu que com a actor duu a sobre en tot allò que fa. En aquest cas, però, i al contrari de la seva companya, no aporta gaire més que allò que la Tur reflecteix en el guió, que ja és molt. Gestualitats inconsistents dilueixen una mica un personatge tan interessant. Són dos interpretacions a alçades lleugerament diferents. .
La posada en escena, sempre a l’entorn d’una gran maqueta del terreny, resulta, al meu criteri, per suposat, massa condicionada a aquest element. L’objectiu de centrar l’atenció en la casa i les oliveres s’obté només en part, i resta. Els micròfons que s’hi adrecen, els altaveus que giravolten, com si pretenguessin artificiosament fer sentir les veus que sorgeixen de la casa i els voltants, el fum, la llum, la mampara… resulten recursos que distreuen i no connecten amb la intimitat que transmet el text, i limiten el moviment en la relació dels personatges. Es malbarata un espai que els actors omplirien de forma molt més eficaç.
L’experiència, intimista i reflexiva, transmet en la mateixa mesura inquietud i interès. Triomfa el text i la veu traumatitzada de qui ha decidit parlar, i dir prou. Per la via directa.