Era potser la proposta que més em cridava l’atenció de la temporada del Lliure i expectatives complertes. Amb el precedent de “Clean City” al Grec17, històries reals explicades pels propis protagonistes, sense sostre en aquest cas, a qui fem invisibles.
El tractament és més original que el precedent. No ens expliquen la seva història, què els va dur a acabar dormint al carrer, quins drames, errades o decisions voluntàries han marcat la seva vida. Parlen d’un amic comú i mitjançant pedaços de la vida d’aquest, anem coneixent als protagonistes. Amb humor, tendresa i sense buscar fer pena ni denúncia explícita de la situació al nostre voltant, a través d’aquest amic, real o imaginat, acabem veient tots aquells a qui ni volem mirar, persones més properes a nosaltres del que volem acceptar. I és que com vaig sentir dir a un homeless a un reportatge, mirant a càmera “esteu més a prop d’acabar com jo que de tenir un iot”. Sí, tots tenen una història molt interessant al darrera, des de grans farres a deixar enrere negocis, però, vet aquí el drama, no es tracta de fets que no ens puguin passar a a qualsevol dels espectadors. I al final, sí, el cop de gràcia: saber la xifra de morts de sense sostre a la moderna Barcelona.
El millor: la naturalitat i força que ens arriba per part dels protagonistes i Marc Rodríguez, com a conductor i còmplice de la proposta. També, la dramatúrgia i subtilitat plena de fermesa amb què s’ha decidit tractar el tema a denunciar.
El menys millor: per mi, la baixada de ritme quan l’obra es lliga amb la de Pirandello i els personatges interpreten a d’altres. Potser no he captat el joc metateatral…
Em va fer gràcia, ves: aquí estava la solució a l’enigma identitari de The Feliuettes a “Cobi, Curro, Naranjito”.