Una proposta fantàstica, però dura, colpidora i brutal.
Un text escrit per Mike Bartlett, amb traducció d’Ariadna Nadal i que la productora Sixto Paz ha portat a La Villarroel.
BULL, està dirigida per Pau Roca i interpretada per David Bagés, Joan Carreras, Marc Rodríguez i Mar Ulldemolins.
L’autor de la proposta, Mike Bartlett, impactat per una cursa de braus, en veure el desequilibri entre l’animal i els homes que l’havien de matar, en veure la sang, i en veure al públic exaltat davant aquesta salvatjada, va pensar a escriure un text que fos una analogia entre el món animal i el món “humà”. Fent un símil amb una cursa de braus on tots sabem que el toro ha de morir, després de ser perseguit, repicat amb banderilles i torejat, ens parla d’un linxament en l’àmbit laboral.
L’escenografia simula una plaça de braus, i els espectadors assistim a una lluita desigual, on observem, impassibles, l’abús entre companys davant una situació de competència extrema.
Tres treballadors esperen el seu cap (David Bagés) que ha de decidir quin d’ells serà acomiadat.
Un dels treballadors, en Thomas (Marc Rodríguez) és torejat i “desbudellat” pels seus companys Isabel i Tony (Mar Ulldemolins i Joan Carreres) amb un grau de crueltat i cinisme realment impressionant. Volen que abandoni voluntàriament la lluita per conservar el lloc de treball, però ell està convençut que fa les coses ben fetes.
Una posada en escena que no esquiva la incomoditat, sinó que ens enfronta a una situació que ens obliga a reflexionar sobre el paper que cadascun de nosaltres adopta socialment respecte als altres.
En certa manera, tots i cadascun de nosaltres ens sentim identificats amb el botxí o la víctima en situacions o moments que personalment hem viscut en les nostres vides laborals: informació que no arriba, reunions on no som convidats, canvis sobtats d’horaris o de continguts, difusió de rumors, objectius no explícits, ….
A on pot arribar l’ambició de les persones?
Perquè sempre és el més dèbil qui ha de patir l’assetjament?
Perquè cal jugar brut i humiliar a l’altre?, i…
Perquè, nosaltres, els que no participem però ho veiem, no ho denunciem?
Un plantejament i posada en escena molt “bèstia”, però no per això, menys real; el detall de la presència del color vermell en els “guanyadors”, el vestit d’ella, el mocador del Tony i la corbata del cap, i unes interpretacions creïbles que van des de l’arrogància del cap, la fatxenderia de la Isabel, el cinisme de depredador del Tony i la incapacitat de reacció del Thomas que dibuixa perfectament el prototip del perdedor.
Podeu veure la nostra ressenya original, clicant en aquest ENLLAÇ