Al contrari que al cinema, no és gaire habitual veure continuacions d’obres de teatre. N’hi ha, no diré que no, com la de Casa de nines, per exemple, però no és un fet freqüent, segurament degut a la seva viabilitat comercial. Així que quan vaig sentir que hi hauria una continuació de Smiley, una de les obres de teatre amb les que més vaig gaudir la dècada passada, va ser una doble grata sorpresa. Ara la por era saber si mantindria el nivell i si tindria sentit continuar-la, però un cop vista haig de dir que la meva resposta és un rotund sí. A més, una bona jugada és que no cal haver vist la primera part per gaudir de la nova. En aquest sentit, l’autor s’ho ha ideat per a que tothom la pugui seguir, permetent que els nous espectadors entrin en la història des del principi i que aquells que van gaudir de la primera part es submergeixin dins de l’univers de Smiley creant-se ràpidament la complicitat.
Guillem Clua aconsegueix que tornem a empatitzar amb el Bruno i l’Àlex, uns personatges dimensionals que esdevenen entranyables caient bé al públic a l’instant al resultar-nos molt propers i naturals. I és que un dels encerts de l’obra és tractar temes que són propis del col·lectiu homosexual, però alhora universalitzant la seva temàtica i donant la benvinguda a tot tipus de públics. A més, també resulta encertat el fet de no repetir fórmula més enllà dels trets característics, veient la evolució dels personatges, però tractant temes molt diferents i amb un enfocament que també mostra aquest avenç.
Així doncs, ens trobem novament davant d’un molt bon treball de Clua, tant en la dinàmica direcció com en la impecable dramatúrgia. Tampoc ens hem d’oblidar de la química entre l’Albert Triola i el Ramon Pujol, la qual ja funcionava perfectament fa vuit anys i que ara continua, fent que els personatges resultin entranyables i propers amb la seva gran feina. Per tot plegat, es pot dir que Smiley és una gran obra que ha evolucionat de la millor forma possible.