La premiada companyia La Calòrica (Premi Quim Masó 2014, Premi Adrià Gual 2012, Premi del jurat i del públic Escènia 2010) comença, a poc a poc, i de forma molt merescuda, a fer-se un nom en el circuit de teatre independent. Amb dramatúrgia de Joan Yago i Israel Solà en la direcció, com és habitual, en aquesta ocasió han posat al punt de mira la precarietat laboral i els llocs de treball prescindibles, inútils o estúpids que la generació més jove està patint a causa de la crisi. L’espectacle és molt divertit, té bon ritme i un bon grapat d’idees enginyoses. Solà extreu dels seus actors la màxima comicitat i dota d’un dinamisme molt fresc totes les transicions amb números musicals i d’altres composicions escèniques. El que li podríem retreure, tot i les seves virtuts, és el seu esperit endogàmic. Les experiències (hilarants i lamentables) que parodien els esquetxos estan escrites, gairebé en la seva totalitat, des del punt de vista d’actors i actrius que malviuen amb aquestes feines complementàries. S’hauria agraït obrir el ventall, ja que, suposadament, el muntatge aborda un tema que afecta a tothom (no només als artistes) i, per tant, seria interessant veure-hi representats també als periodistes, arquitectes, psicòlegs o professors que s’han vist en situacions similars. Malgrat això, el talent de l’equip està, en certa manera, per sobre d’aquesta circumstància i la seva mala llet retratant situacions patètiques resulta una veritable delícia.
Enllaç copiat!