Avui, Dia Mundial de la Salut Mental, vaig a veure Sóc el vent, un text de Jon Fosse, dramaturg no tan conegut a casa nostra, però de gran prestigi al seu país, Noruega, i tot el nord d’Europa.
La referència al dia té a veure amb el retrat que fa Fosse de l’esperit humà. Protagonista i antagonista semblen sintetitzar-se en dues cares d’una mateixa moneda. Dues forces oposades que es necessiten i es repel·leixen, que es complementen i entren en conflicte, com el bé i el mal, l’esperança i la depressió, la malaltia i la sanitat. El mar —el món— els envolta. Un contenidor infinit, tan bell com perillós, lligat a la nostra existència de manera indefugible, tot i que aliè a la nostra fràgil dependència.
Sóc el vent és una obra que se serveix de l’ambigüitat poètica, i del meravellós subtext que exigeix el teatre, per generar un espai oníric que convida l’espectador a endinsar-se, mar obert, on les paraules defugen el seu sentit més literal i esdevenen objecte i metàfora; un mar infinit de sentits i sentiments que permeten que l’angoixa sigui una roca que pesa, o el vent, unes ales que ens permeten volar, deixar enrere el pes al qual ens sotmet la vida.
La proposta que podem veure aquests dies al Teatre Akadèmia, dirigida per Marc Chornet, i interpretada amb sensibilitat i entrega per Hans Richter i Manel Barceló sembla fidel a la intenció de l’autor. És sòbria i contundent, amb una posada en escena que conjuga minimalisme i sofisticació, amb un disseny d’il·luminació, a càrrec de David Bofarull, que equilibra l’austeritat dramatúrgica amb interessants contrapunts visuals que embelleixen l’elegància escènica proposada per tot l’equip creatiu.
Una obra de gran contingut líric i capacitat suggestiva, que ens convida, espectadors, a viatjar a racons de la nostra memòria i reflexionar sobre aquest abisme aprop del qual, en realitat, sempre, tots, caminem; aquesta part turmentada, obsessiva, que vol estar sola però que no sap viure en soledat, que necessita silenci, calma, un vent que alleugereixi el pes de l’angoixa, del dubte, sense el qual, potser, la vida no seria vida, i el teatre… tampoc.
