Si alguna cosa en podem treure d’aquest espectacle és que la democràcia grega, mare i model de totes les democràcies que han vingut després, també tenia les seves esquerdes i les seves parts fosques. L’exemple més clar és el judici a Sòcrates, l’home que deia el que pensava sense disfressar mai la veritat… la seva veritat. Aquest judici, que va acabar amb la mort del filòsof, va estar ben farcit d’interessos privats, mitges veritats i corrupteles variades. I és precisament això el que Mario Gas i Alberto Iglesias han volgut plasmar en un text feixuc, dens i amb poca -o nul·la- acció dramàtica. És cert que interessa sobretot el pensament i els arguments del gran home, però s’hagués agraït una teatralització que fes més atractiu el conjunt i ens aportés una visió no oficial -encara que fos reinterpretada- del cas. En aquest sentit, es troben a faltar més moments com el del monòleg de la dona o el de l’acusador penedit, que tot i així semblen creats a l’últim moment i calçats dins de l’obra sense un criteri clar.
Les interpretacions són correctes, tot i que no donen peu a grans exhibicions. Potser Amparo Pamplona i el gran Josep Maria Pou són els que aprofiten millor el que els hi brinda el text. En el cas d’aquest últim, val a dir que la seva professionalitat aconsegueix dotar a aquest Sòcrates d’una naturalitat i bonhomia que el fan molt atractiu. Tant de bo que el text li hagués donat una mica més de joc… Segur que amb un altre coixí haguéssim tingut un personatge teatral enorme, digne de la figura a la que representa.