Sòcrates és el relat dels últims dies de vida del filòsof grec, amb les raons i les desraons per les quals se’l va condemnar i, encara més colpidor, va acceptar la seva condemna. Però si bé, d’entrada, pot ser difícil de comprendre que un home satisfet accepti morir per una condemna que no està, en un inici, basada en raons justes –i més aviat ho està en ofenses i gelosies– el text aplica en el públic el mètode maièutic a través de les preguntes que fa el protagonista als que l’envolten i a ell mateix. L’aparició de la seva esposa aporta el toc més humorístic, alleugerint per uns moments la càrrega de text i donant una visió contraposada, recordant-nos també que tot té dues cares i infinites interpretacions.
L’home “més savi del món” –com l’anomenen– només sabia que no sabia res, així que feia preguntes. I l’historia d’aquests últims dies ens convida a que ens les fem nosaltres mateixos, a que escapem una mica del nostre dia a dia hiperestimulat, deixant de banda el mòbil i altres connexions (com bé recorda Josep Maria Pou a l’inici, fent broma) per uns moments, i mirant dins nostre. Fent-nos preguntes, reflexionant sobre la justícia i la honestedat, i recordant-nos, també, que si bé tenim Atenes com al bressol de la democràcia, era una democràcia molt diferent a la nostra, reservada a un cercle de privilegiats i recelosa de les opinions contraries.
Amb Sòcrates, Pou i Mario Gas, és una obra de gegants, i el resultat està a l’alçada, convidant-nos a reflexionar i a comprendre que, probablement, la Veritat (amb majúscula) va acompanyada d’un signe d’interrogació. Això sí, aneu-hi ben desperts, ben hidratats i amb ganes de fer treballar la materia gris!