En primer lloc, dir-vos que “Solitud” és una obra realment complexa, per la qual cosa us recomano que abans d’anar-hi seria bo que us llegiu el llibre; ja que es tracta d’una obra que necessita de la màxima concentració per part de l’espectador perquè està plena de simbolismes. En Gaietà (el pastó) i l’Ànima són la base del simbolisme que teixeix l’obra. Aquests dos personatges representen la vida, el bé i el mal; en Baldiret (un nen de vuit anys) simbolitza el desig de la maternitat, i l’Arnau el desig sexual.
Altres elements simbòlics que trobem al llarg de l’obra són la muntanya, les pintures, les taronges (que substitueixen les flors de la novel.la), els sons guturals de l’Ànima (que ens recorden als que emeten els animalS), els complements que identifiquen a cada un dels personatges ( campana, conill, corda,..), els elements de la natura, el rostre de la Mila reflectit en l’aigua, la capella i la imatge de Sant Ponç (símbols d’un món i d’un ordre establert irreconciliable amb la Mila),…
Els cinc sentits també hi són presents al llarg de l’obra. La vista, el tacte, l’oïda, el gust, però sobretot l’olfacte, perquè les olors i pudors tenen un paper molt destacat. De la mateixa manera, la llum també és un element indispensable dins l’obra. De fet aquests dos elements són molt importants alhora de crear l’ambient i als personatges.
“Solitud” es centra en el trasbals interior d’una dona, la Mila, principal protagonista de l’obra. De fet tota l’obra s’explica des de una mirada femenina.
Es tracta del viatge emocional de la protagonista; i ho fa des de dos punts de vista, l’extern i l’intern. El camí vers l’autorealització com a dona, la presa de consciència com a individu i la pròpia realització personal fins arribar a assumir, per voluntat pròpia la solitud; i amb la solitud la seva llibertat.
És una obra narrada i dialogada. Els actors a part d’interpretar llurs papers, també fan de narradors. Amb els diàlegs i la manera de vestir podem endevinar com és cadascun dels personatges (culte, vulgar, popular o autòcton).
Una de les curiositats d’aquest muntatge és que l’escenografia es va teixint a mida que avança la representació. Els actors (Maria Ribera, Pol López, Pepo Blasco, Oriol Guinart, Pau Vinyals i Adrià Salazar) surten mica en mica a escena, i juntament amb l’Ona Grau, Laura Luna i Adriana Parra (ajudants de sala) s’encarreguen tant de posar veu a la part narrativa, com a la construcció de l’escenografia.
Els temes que surten a “Solitud” són la marginació de la dona per raons de sexe, el desig sexual femení, la crítica a la institució del matrimoni, la incomunicació entre home i dona, la solitud al abandonar al marit com a alliberament personal.
També l’obra juga molt amb la fantasia i la realitat, el conscient i l’inconscient, la sensualitat i la sexualitat. Les veus amb eco, la utilització de micros i altres efectes especials ens mostraran la part onírica de l’obra i el pensament de la protagonista.
El que sí s’hauria de millorar és la vocalització i projecció de la veu d’alguns dels actors perquè de vegades és molt difícil entendre el que diuen; principalment en Pol López, especialment en el moment en que explica la llegenda de “Les Llufes” (una de les metàfores de l’obra) que ho fa d’esquenes al públic. Consti que jo seia a primera fila i l’oïda la tinc prou bé.
En general tots els actors em van agradar força, especialment en Pepo Blasco, en Pau Vinyals i la Maria Ribera. Sensacional el monòleg final de la Mila, amb una interpretació colossal d’una Maria Ribera totalment entregada al seu paper.
Tot i la complexitat de l’obra, us recomano que l’aneu a veure perquè és una obra que trenca amb uns valors que no encaixaven dins l’època en que van ser escrits, per el seu contingut ple d’elements simbòlics, per la crítica que desprèn el text i sobre tot per descobrir una dramatúrgia què va suposar la incursió de la dona dins la literatura catalana.
***/****