Entrem en aquesta nova sala per a nosaltres, una olor a incens ja ens transporta a una nova experiència. Sembla que no veurem una cosa convencional o es la sensació inicial entre els presents. Això no ens sorpren ja que ens han comentat que Teatro Laboratorio és una experiència diferent tot i que aquesta peça no és la més estranya de totes les programades.
L’escenografia ens encanta. Tenim tot el terra plena de fulls, de cartes dels protagonistes que explicaran les seves sensacions Anaïs Nin i el novel·lista Henry Miller a escena. A més ens adonem que la il·luminació ens sorpendrà durant tota l’obra. Els responsables són els encarregats de moure els focus de llum com convinguin. A més durant l’obra tenim diferents curts de videos i de cartes reflexades en la pared. Una sensació complaent ens recorre la pell en tot moment.
Juguem amb les llums, les ombres, la petita escenografia. Com Henry Miller juga amb les imatges del video i amb un petit matalàs veiem com es besa, com juga amb les noies que veiem reflexades a la pared. La màgia es veu en tota l’obra.
En un moment donat, l’obra talla la seva intensitat i l’Angela i Carlos es treuen la màscara dels seus personatges i ens parlen directament als espectadors. Ens expliquen la relació que hi ha entre l’artista i la seva obra, situacions personals que els ha succeït. I en uns minuts tornem de nou a la relació d’amor dels escriptors.
Una obra fantàstica, amb una interpretació meravellosa. M’ha agradat aquesta experiència. No tinc més paraules que recomanar-vos que hi aneu (avui tenen funció) i seguiu la pista de “Solo creo en el fuego”. Podeu llegir tota l’opinió de l’obra a l’enllaç