Dos amants (Henry Miller i Anaïs Nin), escriptors viscerals, units en una passió total. Anys de cartes i trobades sexuals i creatives que van consolidar les seves carreres literàries i vitals fins a desembocar en amistat, en un final circular que em va encantar. Literatura passional, la decisió conjunta però individual d’escriure sobre el que millor coneixen: ells mateixos.
Anava amb por que fos una proposta pedant. Doncs en absolut. Encomana les ganes d’escriure (el tòpic de la renúncia a allò material -encara que amb marit mecenes, això sí- per lliurar-se a l’art segueix sent potent) i també em va fer riure molt. En un exercici dificilíssim, els actors passen en segons de ser els complexos escriptors, amants, rebels, insaciables de vida, als actors reflexionant de manera hilarant sobre els personatges, les seves vides, les passions …
La il·luminació i so són un altre personatge més en l’habitació on viuen les seves passions literàries i amoroses / eròtiques, hi ha molta poesia i el text és riquíssim amb reflexions sobre si hi ha quelcom més creatiu que la vida, per exemple.
Esplendids Ángela Palacios (magnífica Mirta en espera) i Carlos Martín-Peñasco, sense buscar fer simpàtics als personatges ni empatia forçada sinó traslladar-nos la passió creativa i sensual que els mantenia vius i el pes de l’autobiografia en la creació.
No sóc jo molt de teatre experimental (sóc clasicón) però quan connecto, el plaer és doble. Una proposta amb humor i reflexió que alimenta la ment i la passió.